Allò que un dia et trobes a la biblioteca, suposadament per estudiar, i dius, vaig aviam quins llibres trobo, i veus aquest, et crida l'atenció el seu títol i penses que potser l'hauries de llegir, així que decideixes agafar-lo i en un tres i no res te l'has llegit perquè t'ha ben enganxat, us el recomano, encara que us deixo amb unes quantes frases del llibre:
> L’humor, quina manera més meravellosa d’aturar la realitat que ens cau al damunt.
> Te n’adones? és graciós, intentem trobar raons per prohibir-nos d’estimar, per por de patir, per por que un dia ens abandonin. I malgrat tot, ens estimem la vida, tot i saber que un dia també ens deixarà.
> Deixa de fer projectes de futur. No hi ha plats trencats que hagis d’arreglar. Les coses només s’han de viure, les coses mai no passen com havíem previst. Només et puc dir que la vida passa amb una rapidesa sorprenent.
- […] Diuen que l’amor dura 7 anys. Vinga, sigues honesta i respon-me. series capaç durant set anys d’oferir-te a algú sense reserves, de donar-ho tot, sense fre, sense aprehensió, ni dubte, sabent que aquesta persona que estimes més que cap altra cosa al món s’oblidarà de gairebé tot allò que haureu viscut plegats? Acceptaries que les teves atencions, els gestos d’amor s’esborresin de la memòria de l’altra persona i que la natura que té horror del buit emplenés un dia aquesta amnèsia amb retrets i rencances? Sabent això inevitable, trobaries, així i tot la força d’aixecar-te enmig de la nit quan aquesta persona estimada té set o senzillament té un malson? Tindries ganes cada matí de preparar-li l’esmorzar, d’ocupar-te dels seus dies, per entretenir-la, llegir-li llibres quan s’avorrís, cantar-li cançons, sortir per prendre l’aire, fins i tot quan fa un fred glacial; i després, al vespre, ignoraries el cansament, t’asseuries a la punta del seu llit per apaivagar les seves pors, parlar-li d’un futur que saps del cert que viurà lluny de tu? si la resposta a totes aquestes preguntes és sí, aleshores perdona que t’hagi jutjat malament, això vol dir que saps què és estimar.
- Parles de la mama?
- No, petita, parlo de tu. L’amor que t’acabo de descriure és el d’un pare o el d’una mare envers els fills. Quants dies i nits vellant-vos, sotjant el perill més petit que us amenaça, mirant-vos, ajudant-vos a fer-vos grans, eixugant llàgrimes, fent-vos riure; quants parcs a l’hivern i platges a l’estiu, quilòmetres recorreguts, paraules repetides, temps consagrat a vosaltres. I tanmateix, tanmateix… a quina edat remunta el record de la infància?
> Estàs sola davant de les decissions que has de prendre, i això des de fa molt més temps que no et penses. […] Podem renegar de la nostra infància, acusar indefinidament els pares de tots els mals que ens aclaparen, fer-los culpables de les proves de la vida, de les nostres febleses, de les nostres covardies, però, finalment, som responsables de la nostra existència, som el que hem decidit ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada